[CAT] El joc dels homes morts

El joc dels homes morts

Era qüestió de fe cega, d'aquells moments en què saps que no pot passar, però que tampoc és completament impossible. Que miracles n'hi ha hagut al futbol, que mai se sap res fins que l'àrbitre no pita els noranta minuts, i fins que no sona el xiulet qui diu que no puguem fer història. Suposo que així deu ser la mentalitat dels ludòpates... Però aquell no era dia de miracles, no ens ho mereixíem aquest cop, potser ja havíem consumit tots els cupons amb la remuntada del PSG i el 3-2 del Bernabeu d'aquella mateixa temporada, i l'any passat ja havíem fet crida a tots els àngels de la guarda amb la mateixa situació que teníem davant els nostres nassos ahir a la nit, enfrontant-nos al mateix rival. Si ho mires pel costat bo, són els privilegis que tenim al ser d'aquest maleït club, altres s'han de queixar perquè han fet descens de divisió, nosaltres ens queixem perquè no arribem als estàndards de ser un club dominant europeu, fem pena però de qualitat, pena burgesa, si es pot dir així.

En fi, el miracle només podia passar si l'Inter de Milà perdia o empatava contra el Viktoria Plzeň, i els italians van guanyar 4-0, vam caure eliminats de la Champions un any més.

Ara ens tocava enfrontar-nos al Bayern de Munic per últim cop, ni nosaltres ni ells ens hi jugàvem res, era pràcticament un amistós, un torneig de clubs mort per a un trofeu que ja no era nostre. I de totes les experiències que podia triar per anar a veure el club de la meva vida al seu temple va ser aquesta la decidida.

Cap al Camp Nou em vaig dirigir ja amb les expectatives baixes, hi anava perquè ja tenia planejat anar-hi des de feia un temps, però l'emoció jo gairebé no era allí. Durant tot el partit vaig estar dubtant com hauria sigut el joc si el Viktoria hagués fet l'empat o el gol i ara tinguéssim una oportunitat a classificar-nos. Però ens trobàvem a l'altra cara de la moneda, i a la meva sorpresa, a l'entrada del camp s'hi havia aglomerat bastanta gent que intentava remuntar l'esperit. Càntics a favor del Barça i en contra el Bayern, el públic semblava ignorar la derrota i centrar-se en un nou objectiu, vèncer als bavaresos i trencar la ratxa de cinc partits seguits sense guanyar.

Vaig buscar el meu lloc a la graderia i en fer-me pas entre la multitud, que no era poca, em trobo amb una tragèdia encara major que l'eliminació de la Champions; tinc al meu costat quatre turistes alemanys seguidors del Bayern. L'hem cagat, em dic a mi mateix, i els records de quan va venir el Frankfurt m'arriben fortament. Per sort, durant el partit es comportaren prou bé, fou als gols del Bayern que la gent dels voltants els va llençar unes mirades que devien tenir els collons ben grans per quedar-se a veure-ho tot.

Els dos gols van devastar al públic, a excepció de la graderia del Gol Nord, que va animar fins passat els noranta minuts. La meva admiració cap a les zones d'animació com aquesta és màxima, sense ells no hi ha partit, en cap moment es rendeixen i ahir van demostrar que cançó rere cançó eren ells qui manaven de tots els aficionats. Com diu Nick Hornby, al seu llibre "Fever Pitch":

"(...) perquè a no ser que un es trobi dret a la Graderia Nord, o al Kop o a Stretford End (zones de l'estadi de l'Arsenal), un està confiant en els altres perquè aquests creïn l'atmosfera; i l'atmosfera és un dels ingredients crucials de l'experiència del futbol. Les grans graderies d'animació són igual de vitals per als clubs que els jugadors mateixos, (...) perquè sense ells ningú es molestaria en venir."

El llibre d'Hornby és veritablement una obra mestra en relació amb el futbol del segle XX que ajuda molt a comprendre l'estat actual del futbol del segle XXI. I no s'equivoca gens al parlar de les zones d'animació, són aquestes qui marquen els càntics a cantar i a qui xiular, i tot i que el Camp Nou sencer semblava apagar-se a poc a poc, entre tres gols en contra i un penal a favor cancel·lat, el so del tambor i els aplaudiments mai va aturar-se. A l'entrar Thomas Müller, arxienemic del Barça, la xiulada va ser immensa.

El camp nou es va anar buidant a poc a poc a partir de la segona meitat.

L'avanç del partit no va variar gaire, els alemanys del meu costat sobtadament em van parlar, no molestant-se en excusar-se per no parlar català o castellà i dirigint-se a mi directament en anglès assumint que el domino, preguntant-me que opino d'Andreas Christensen, que resultava que eren danesos ara; els hi vaig dir que malament no em queia però que necessitavem millorar la defensa i poc més tard van marxar.

Finalment, l'àrbitre pita i sona l'himne final sense ganes de ser cantat. El Gol Nord continua animant, amb els caps ben alts i l'aplaudiment dels jugadors, tothom comença a sortir i Travessera de les Corts s'omple amb aire de pena. Ja havíem caigut eliminats de la Champions abans del partit, era inútil, ahir el Barça va jugar al joc dels homes morts.