[CAT] Analitzant l'estada de Don Quijote i Sancho a Catalunya
La Barcelona de Cervantes
Cervantes trobarà una llar a l’edifici número dos del Passeig de Colom, amb vistes davant el mar i a prop del port. L’edifici avui en dia encara és en peu, però no és visitable, i una petita placa negra és l’única cosa que commemora l’estada del gran autor a Barcelona.
De viure-hi, Barcelona inspirà a Cervantes, i la ciutat es convertí en un dels principals i més importants escenaris de la seva obra, ja que acabà essent el lloc on Don Quijote viurà molts dels fets més rellevants de la seva història, com la seva derrota i la fi de la seva aventura cavalleresca. És tant això, que del capítol 60 al 66, els quals marquen l’estança del cavaller a Catalunya, les pàgines de la novel·la són plenes de referències i mencions de les localitzacions, tradicions, costums i esdeveniments que Cervantes sovint observava, típics de les terres catalanes i la seva ciutat capital.
Partint de Saragossa, la primera instància que Don Quijote i el seu estimat escuder Sancho Panza tenen de Catalunya ja directament passa a ser de la ciutat de Barcelona. En terres de la Corona d'Aragó ja portaven trobant-s'hi des de feia uns capítols, i al número 60, una nit Sancho topa, tot sobtadament, amb una persona penjant d’un arbre amb el coll, mort. Atemorit, en cridar a veus al seu amo, Don Quijote diu això:
“No tienes de qué tener miedo, porque estos pies y piernas que tientas y no vees sin duda son de algunos forajidos y bandoleros que en estos árboles están ahorcados, que por aquí los suele ahorcar la justicia, cuando los coge, de veinte en veinte y de treinta en treinta; por donde me doy a entender que debo de estar cerca de Barcelona”
Cervantes va decidir suplantar per arbres el que en aquella època eren les forques que rodejaven en abundància a Barcelona. Com que la pena capital s’aplicava sempre mitjançant la forca i a la Catalunya medieval hi havia constants batalles per veure qui posseïa el poder, els reis, els nobles i fins i tot l'església construïen forques per marcar el seu mandat i la seva àrea de jurisdicció dins la terra.
Instants després de topar amb els bandolers penjats, un altre grup de bandolers, aquest cop vius, els envolta i captura. Una de les frases de la seqüència diu:
“(...) y si los muertos los habían espantado, no menos los atribularon más de cuarenta bandoleros vivos que de improviso les rodearon, diciéndoles en lengua catalana que estuviesen quedos y se detuviesen, hasta que llegase su capitán.”
Precisament el capità d’aquest grup és un personatge que Cervantes anomena Roque Guinart, basat en el llegendari bandoler Perot Rocaguinarda, nascut al Lluçanès i que durant molts anys atemorí els boscos i les ciutats des de Vic fins a la costa. Segons Martin de Riquer, Cervantes devia conèixer a Rocaguinarda (que també apareix a “La cueva de Salamanca”) i l’encreuament probablement sortí positivament perquè el seu personatge, tot i ser bandoler, és honrat i amable amb els protagonistes, estimat pel poble però alhora feroç en castigar violentament a algú que li ha fet mal. Recordem que Cervantes també hagué de fugir de la llei més d’un cop.
 |
| El mas Rocaguinarda, on va nèixer Perot Rocaguinarda, actualment completament en runes i abandonat |
Cervantes descriu la colla de Roque Guinart com “gascones”, provinents de Gascunya, l’antiga regió d’Occitània:
“Halló Roque Guinart a sus escuderos en la parte donde les había ordenado, y a don Quijote entre ellos, sobre Rocinante, haciéndoles una plática en que les persuadía dejasen aquel modo de vivir tan peligroso así para el alma como para el cuerpo; pero como los más eran gascones, gente rústica y desbaratada, no les entraba bien la plática de don Quijote.”
Aquesta frase aparenta tenir un toc despectiu, o potser simplement fa referència a una diferència de costums entre occitans i manxecs.
“-¡Viva Roque Guinart muchos años, a pesar de los lladres que su perdición procuran!-
“Uno de los escuderos dijo en su lengua gascona y catalana:”
Passat el capítol 60, és al 61 que Don Quijote i Sancho entren a Barcelona i veuen per primer cop en les seves vides el mar. Així de preciosament ho narra Cervantes:
“(...) vieron el mar, hasta entonces dellos no visto; parecióles espaciosísimo y largo, harto más que las lagunas de Ruidera que en la Mancha habían visto; vieron las galeras que estaban en la playa, las cuales, abatiendo las tiendas, se descubrieron llenas de flámulas y gallardetes que tremolaban al viento y besaban y barrían el agua; dentro sonaban clarines, trompetas y chirimías, que cerca y lejos llenaban el aire de suaves y belicosos acentos.”
Barcelona no fou el primer cop que Cervantes mateix veié el mar, però definitivament fou un apassionat de la seva bellesa i amant de les onades.
Poc més tard, un cop dintre la ciutat viurem una de les últimes bromes que se li fan a Don Quijote i a Sancho, la del cap encantat. La qual un ciutadà barceloní demostra que un bust que té a casa parla i pot contestar preguntes per art de màgia, tot i que en realitat és tot un parany.
A Barcelona també es descobrirà la fama del cavaller manxec, ja que és pels carrers de la ciutat que algunes persones el reconeixeran i es parlarà de la popularitat de la primera part del llibre que Cervantes atribueix l'autor àrab Cide Hamete Benengeli. A més, hi haurà una part on Don Quijote i Sancho visiten una impremta, i veurà la segona part del seu propi llibre sent corregit.
Seguint l’aventura d’escuder i cavaller, arribem a les galeres, on els dos protagonistes en pugen a una i viuen un enfrontament naval amb una flota turca. En aquella època, es va viure l'expulsió dels moriscos de la Península, i a la galera es viu un romanç tràgic d'una musulmana convertida en cristiana a punt de ser deportada.
Dintre la nau, es descriuen als presos i galiots com “chusma” i en un moment, un mariner diu:
-Señal hace Monjuí de que hay bajel de remos en la costa por la banda del poniente.-
Fent referència molt probablement a la torre del Castell de Montjuïc, on s'observava el mar per possibles atacs i posicions d'estratègia.
I finalment arribem al moment en què, a les portes de la ciutat, amb l’aparició del Caballero de la Blanca Luna, qui realment és el batxiller Sansón Carrasco disfressat i disposat a vèncer a Don Quijote per dur-lo de tornada cap al seu poble, el nostre protagonista cau vençut en el capítol més tràgic de tot el llibre. Passa això a la platja de Barcelona, sobre la sorra, amb Sancho, el virrei i múltiples personatges més presents. El Caballero de la Blanca Luna repta a Don Quijote a un duel, del qual si el manxec en surt perdedor, haurà de renunciar les armes durant un any i confessar que Dulcinea del Toboso no és la dona més bella del món. Don Quixot accepta i en un duel curt cau vençut, una escena èpica i trista del llibre, on es pronuncien algunes de les més famoses paraules de l'escriptura clàssica.
“—Vencido sois, caballero, y aun muerto, si no confesáis las condiciones de nuestro desafío.
Don Quijote, molido y aturdido, sin alzarse la visera, como si hablara dentro de una tumba, con voz debilitada y enferma, dijo:
—Dulcinea del Toboso es la más hermosa mujer del mundo y yo el más desdichado caballero de la tierra, y no es bien que mi flaqueza defraude esta verdad. Aprieta, caballero, la lanza y quítame la vida, pues me has quitado la honra.
—Eso no haré yo, por cierto —dijo el de la Blanca Luna—: viva, viva en su entereza la fama de la hermosura de la señora Dulcinea del Toboso, que solo me contento con que el gran don Quijote se retire a su lugar un año, o hasta el tiempo que por mí le fuere mandado, como concertamos antes de entrar en esta batalla.”
I és així com cau el gegant de la literatura espanyola, vençut pel seu propi amic que actua preocupat per la seva salut amb la voluntat de tornar-lo cap a casa. És així com l’aventura més gran, complexa, profunda i èpica és enderrocada sota la llum del sol barceloní amb la remor de les onades al darrere:
“Rocinante, de puro malparado, no se pudo mover por entonces. Sancho, todo triste, todo apesarado, no sabía qué decirse ni qué hacerse: parecíale que todo aquel suceso pasaba en sueños y que toda aquella máquina era cosa de encantamento. Veía a su señor rendido y obligado a no tomar armas en un año; imaginaba la luz de la gloria de sus hazañas escurecida, las esperanzas de sus nuevas promesas deshechas, como se deshace el humo con el viento.”
Poc després, com es promés, els dos protagonistes començen a fer camí cap a La Mancha, Don Quixot i Sancho a peu, Rocinante al costat carreguant les armes, símbol de l'honra i titulació de cavaller destrossada, unes armes en desús i un cavall de batalla convertit en cavall de càrregua.
“Al salir de Barcelona, volvió don Quijote a mirar el sitio donde había caído y dijo:
—¡Aquí fue Troya! ¡Aquí mi desdicha, y no mi cobardía, se llevó mis alcanzadas glorias, aquí usó la fortuna conmigo de sus vueltas y revueltas, aquí se escurecieron mis hazañas, aquí finalmente cayó mi ventura para jamás levantarse!”
I passant un altre cop les forques, que es tornen a mencionar, marxen per a no tornar.
L’última instància que tenim de Barcelona dins el llibre complet és un cop Don Quijote ja és a punt d’arribar al seu poblat, recuperant el seny i poc abans de morir, quan coneix a un home que viatja cap a Granada i s’hi para a parlar. Cervantes el fa dir això:
“(...) y, así, me pasé de claro a Barcelona, archivo de la cortesía, albergue de los estranjeros, hospital de los pobres, patria de los valientes, venganza de los ofendidos y correspondencia grata de firmes amistades, y en sitio y en belleza, única; y aunque los sucesos que en ella me han sucedido no son de mucho gusto, sino de mucha pesadumbre, los llevo sin ella, solo por haberla visto.”
Barcelona fa experimentar gran varietat d’aventures i esdeveniments als nostres protagonistes que acaben completant una veritable odissea quixotesca repleta de les clàssiques aventures i enginyoses històries que el llibre sempre té. Don Quixot i Sancho arriben forts i alts, amb una gran amistat enllaçada i amb ganes de continuar les seves històries; però en surten tristos, destituïts dels seus càrrecs i amb Don Quijote cada cop pitjor de salut. Barcelona acaba amb el llegendari cavaller, i fa un pas endavant cap a la seva sepultura, la qual arriba després de ser derrotat i recuperant a poc a poc el "seny", si és que en algun moment el va perdre de veritat.
Li devem molt a Cervantes, i pocs cops recordem d’honorar-lo com cal.
Comments
Post a Comment